Mònica Batet

L’home que seu davant meu em diu, Saps que hi va haver una guerra? Li responc que sí i per una estona breu participo en la conversa. Després observo la gent que com nosaltres entreté la tarda en algun dels cafès que omplen la plaça, i llavors el veig. Apareix d’enlloc caminant com si portés un pes enorme i invisible lligat a les espatlles. Arrossega un fusell i quan li miro els peus m’adono que va descalç. És un soldat amb la cara coberta de pols i de sang. No puc deixar de mirar el seu pas vacil·lant. Temo que pugui caure. Cada vegada és més a prop de la nostra taula i quan hi arriba s’atura. Tan bon punt comença a parlar la plaça es buida. Quedem només nosaltres dos l’un davant de l’altra. Parla en una llengua desconeguda que sorprenentment entenc. Em diu, Fa uns minuts dos companys han mort davant meu; després segurament jo també he mort, però no ho recordo. He vist tantes coses. No es pot ni imaginar les coses que he arribat a veure. Des que tot això va començar no aconsegueixo dormir més de tres hores seguides. Tinc el soroll de les bombes ficat el cap: s’ha de vigilar perquè n’hi ha pertot arreu. Primer no volia anar-hi, però aquells homes que sortien per la televisió en anuncis que no duraven més de trenta segons em van convèncer. Quan vaig dir-ho a la meva dona va plorar. La meva mare també va plorar. I totes dues van assegurar-me que, si finalment hi anava, no em vindrien a acomiadar.

Vaig marxar sol un dia a les sis de la matinada. De seguida vaig fer amics i durant unes setmanes allò va semblar-me una gran aventura. Però després van venir els boscos i aquella incertesa. Van començar les morts. Ens despertàvem al matí i ens miràvem pensant qui de nosaltres seria el següent. A vegades tot era cendra i l’olor de mort m’ofegava. Els cossos cremats fan una olor que no podria comparar-li amb res conegut. Quan tot es feia difícil pensava en ella, en la meva dona, que no m’escrivia mai. Sovint tancava els ulls per veure-li els seus.

Vaig voler fugir tantes vegades, però sempre vaig témer que si ho feia no podria tornar a casa. I vaig començar a viure alimentant l’única esperança que em feia suportar el fred i els companys desapareguts. Vaig voler creure que era qüestió de temps. Aviat ens rendiríem o es rendirien els altres i podria tornar a estar assegut en aquesta plaça, com vostè ara. És desolador veure com el que esperes no arriba mai. Des de fa unes setmanes no parla ningú, com si tinguéssim por d’expressar en veu alta els nostres pensaments. Estem cansats; hi ha buidor en les nostres mirades. Som autòmats caminant dins d’una nit que és sempre la mateixa. Mengem poc, intentem dormir i disparem si qui creiem que tenim davant és l’enemic. Avui hauria pogut ser també així, però s’ha estès el rumor que ja hem perdut i que els altres no seran cruels.

Hem caminat de pressa per una carretera deserta, entretinguts en possibilitats que ahir no ens podíem permetre. I llavors han arribat els trets, primer llunyans i després cada cop més a la vora. He sentit crits i he vist com la sang de cossos mutilats tenyia el paviment. Quan els dos companys de davant meu han caigut, he sabut que jo també ho faria. Tinc vint-i-cinc anys i no podré tornar a veure la meva dona. No podré dir-li que mai no hauria d’haver fet cas d’aquells anuncis. No tindré fills i quan camini per aquesta plaça no em veurà ningú perquè vostè ja se n’haurà anat amb els seus amics a una altra ciutat. Després d’aquesta frase s’allunya amb el mateix pas vacil·lant amb què l’he vist arribar i de mica en mica la plaça s’omple. Els meus companys continuen parlant sense fer cas del meu silenci i quan un d’ells em mira li somric intentant dissimular les ganes que tinc de plorar per la mort d’un home que no conec.

Dins de 24 contes al dia.

Suposo que alguna vegada ha tingut la sensació d’haver estat abans en un carrer, tot i saber que aquella és la primera vegada que hi passa, o de reconèixer en alguna persona faccions que li són tan familiars que li sembla impossible no haver-la vist abans. Recordo que, quan era petit, vaig comentar en alguna ocasió a la meva àvia com la conversa que els meus pares havien tingut feia uns minuts jo ja l’havia escoltat. Ella sempre em va assegurar amb certa seriositat que era només el meu cervell el que em feia tenir aquella sensació inquietant d’experiència ja viscuda. Durant tota la infantesa em vaig negar a acceptar una explicació tan lògica i no va ser fins a l’adolescència que vaig adonar-me que la meva àvia tenia raó i que el cervell era un artefacte estrany.

Si em permet, voldria parlar-li d’un fet que té certa relació amb el que li acabo d’explicar. No podria assegurar-li si va passar fa un any o ja en fa dos, però estic del tot convençut que devia ser cap a la primavera perquè el dia ja era més llarg. L’havia vist abans. Venia algunes vegades a la farmàcia. Semblava una noia agradable i mai no s’impacientava si la cua de gent era important. Diria que vivia sola, però això són suposicions meves. Aquell vespre estava a punt de tancar quan ella va entrar. Si hagués estat algú altre potser li hauria demanat que tornés el dia següent, tanmateix a ella no vaig gosar demanar-li-ho; no sé si m’entén. Em va comentar que tenia mal de cap i li costava molt adormir-se. Va afegir que les pastilles de sempre havien deixat de funcionar-li i que el seu metge de capçalera li havia donat unes recomanacions que es negava a seguir. Llavors, jo li vaig aconsellar alguns medicaments que no necessitaven recepta i ella gairebé sense avisar-me va començar una narració que es podria jutjar d’increïble.

Des de feia un temps hi havia aquell lloc. Les primeres vegades n’havia vist només imatges fragmentades, però passats uns mesos ja coneixia el nom dels carrers propers a la plaça. Tot i que era incapaç de dir si el que veia existia de debò, podia assegurar-me que, de ser així, no es trobava a la nostra ciutat. S’havia passat dissabtes buscant algun carrer que la conduís fins a la plaça porticada on hi havia aquell cafè; malauradament, tot havia estat envà. Va dir-me que algú que no era ella o potser ella, tampoc n’estava segura, hi anava als migdies i es prenia cafè dins d’un got allargat. Quan tot havia començat, s’asseia sola. Llegia el diari i, de tant en tant, mirava al carrer. Després baixava per un passeig ample i entrava en un edifici que es destacava per una porta de fusta enorme. Des de feia un mes i mig, però, hi havia algú més. Era un home d’uns trenta-cinc anys, que sempre seia unes taules més enllà, i que un d’aquells migdies s’havia aixecat amb el got de cafè a la mà per preguntar-li si podien compartir taula.

Les converses eren agradables. Ella sempre era qui marxava primer perquè a la una en punt havia de ser en aquell edifici que tenia una porta de fusta enorme. Quan aproximadament a les dotze travessava ràpid la plaça porticada temia que ell encara no hagués arribat. El cor se li accelerava tan bon punt entrava al cafè i no podia evitar somriure quan el veia assegut. Recordo que no em va deixar de repetir que l’escoltava. Se n’adona? Això era el que més li agradava d’ell. No que anés ben vestit o que tingués uns ulls bonics, sinó que l’escoltés.

Estarà d’acord amb mi que a vegades la vida és senzilla: t’escolten i amb això n’hi ha prou. Ha d’entendre que durant aquell darrer mes i mig ella va deixar-se de preguntar d’on venien totes aquelles imatges. De fet, crec que es forçava a caminar per carrers que només existien dins d’algun indret del seu pensament per poder veure com aquell home li feia un gest amb la mà tan bon punt entrava dins del cafè. Però llavors aquell temor que l’acompanyava quan travessava ràpid la plaça, es va complir. Ja feia més d’una setmana que no el veia, malgrat que tots els dies l’esperava fins a la una.

Va demanar-me a mi, un pobre farmacèutic, què podia fer, perquè no tenia cap telèfon i només en sabia el nom. Un nom poc comú que a l’inici costava de pronunciar. No la vaig prendre per boja, malgrat el que vostè es pugui pensar. La vaig intentar calmar amb el mateix argument que de petit em repetia la meva àvia: era només el seu cervell. Aquella nit se’n va anar amb una capsa de Sulviran i malgrat que va tornar dues o tres vegades més només vam intercanviar frases de cortesia. Després em vaig anar oblidant d’ella i d’aquella conversa fins deixar de pensar-hi del tot. I potser no me n’hauria recordat mai més, si avui en arribar a aquesta ciutat no m’hagués trobat de cop amb una plaça porticada. He entrat en aquest cafè pensant que el que sospitava era del tot impossible fins sentir com aquell cambrer, que ara és darrere de la barra, el cridava pel nom. Entengui’m, he hagut d’asseure’m a la seva taula perquè voldria saber si vostè és ell i aquella noia, aquí, també existeix o és el meu cervell, només el meu cervell.

Dins de 24 contes al dia

A les cinc de la tarda el professor Konrád Weszler tancava la porta del seu despatx i travessava ràpid el pont principal, procurant no pensar ni una sola vegada que el Riu era a prop. Li era igual que hi hagués alumnes esperant-lo o que algunes de les reunions del seu departament comencessin a la mateixa hora. Posava ordre als papers del seu escriptori i, després d’assegurar-se que duia col·locada adequadament l’americana, agafava una carpeta de dins del primer calaix. Si algú protestava perquè el seu horari d’atenció encara no s’havia acabat, es girava i assajava una disculpa sense perdre en cap moment aquella amabilitat que sovint semblava d’una altra època. Caminava pel passadís i en algun moment, abans d’arribar a la porta de sortida comprovava quina hora era en el seu rellotge. Si algun dels seus companys intentava aturar-lo durant aquell trajecte d’aproximadament cent cinquanta passes, s’excusava amb un Faig tard. Una vegada a l’exterior buscava amb la mirada el pont principal i s’exigia en silenci no mirar el Riu.

Fragment de No et miris el Riu

Recordava un edifici de color blau clar i moltes escales, només això. quan vam arribar en aquella avinguda amb arbres a cada costat, em vaig demanar a mi mateixa per què no havia buscat abans aquell lloc. El noi de la tesi va dir-me, Vivíeu al tercer pis del número disset, ho recordes? I jo vaig haver de respondre-li una altra vegada que no. Va explicar-me que durant la nevada de 1965 molts se n’havien anat i que, malgrat que els pisos buits s’havien ocupat amb rapidesa, en certes ocasions els nous llogaters havien conservat els mobles dels antics. Si volia, només calia que pugés aquells escales per poder veure el pis on havia viscut de petita. Quan vaig posar la meva mà sobre la barana, una sensació de felicitat i de temps passat va introduir-se’m dins de la respiració. Vaig demanar si us plau que aquella gent que ara vivien al nostre pis ens hi deixessin entrar. Vaig haver-li de preguntar si ell havia fet abans aquell camí i va respondre’m que sí. Vaig reconèixer el moble del menjador. Vaig arribar on el meu pare escrivia. Hi havia encara tots els llibres. Em va costar de concentrar-me mentre aquell noi afirmava, No n’han llençat cap. Com pots comprovar al teu pare li agradava molt llegir. Va dir-me amb uns ulls que brillaven, No he llegit ningú que escrivís com ell, perquè no són només les paraules, sinó com planteja les històries. Té una imaginació brillant. Es mira el món amb ulls propis i per això l’admiro. Va començar a escriure amb només dotze anys. Escrivia històries en les mateixes llibretes que feia els deures i després les reescrivia en fulls blancs que guardava en carpetes. Aquí no hi són, però estic convençut que a casa del teu avi n’hi deu haver alguna. Els ulls li brillaven encara més quan va afirmar, Alguns dels seus contes te’ls podria dir de memòria. Vaig respondre, Et crec, i em vaig passar tota aquella tarda traient llibres dels prestatges i tornant-los-hi a posar.

Fragment de Neu, ossos blancs i alguns homes més valents que els altres

Et mentiria si afirmés que al començament no vaig plantejar-me buscar un ajudant, però després el temps va anar passant i em vaig acostumar a estar massa sovint sol. Sí que a vegades vaig contractar homes perquè m’ajudessin, però va ser només quan certs clients em van fer una comanda gran d’arbres. El que et volia explicar, de totes maneres, és que vaig anar fins aquella plaça perquè allí jo també era un estranger. Tot i així, els meus moviments eren molt més segurs que la resta d’aquells homes. Recordo perfectament que durant el dia estaven asseguts en actitud d’alerta, i quan arribava la nit deixaven de conversar i s’estiraven al terra un al costat de l’altre.

No et podria explicar per què m’hi vaig fixar: potser perquè estava dempeus o potser perquè en la seva mirada no hi havia ni por ni rancúnia. La nostra primera conversa va ser curta i vista des de fora devia fer morir de riure. Tingues en compte que cap dels dos parlava la llengua de l’altre i només sabíem dir algunes paraules de la llengua del país on ens trobàvem. Malgrat tot, vaig entendre que ell venia de molt lluny i que no portava gaires dies a la ciutat. Per la meva banda, jo vaig intentar explicar-li el meu ofici i vaig indicar-li amb els dits que estaria tres dies més en aquell indret.

Fragment de Nou illes al nord

Era tard i era el mes de desembre. Tornàvem d’un sopar de casa d’un tiet segon de la mare a qui anomenàvem tiet Mateusz. Havia estat el seu aniversari i encara que no era dels familiars més propers que vivien a la ciutat, l’anàvem a visitar sovint. De fet, si ens adonàvem que havien passat dues setmanes sense que l’haguéssim anat a veure, suggeríem que seria bona idea poder passar la tarda a casa seva. I, encara que la mare sempre acostumava a afirmar, Ja sabeu que viu lluny i que haurem d’agafar dos tramvies i caminar una bona estona, nosaltres responíem amb determinació, Et prometem que no ens queixarem. En aquella època teníem una llista mental dels familiars que ens agradaven i una dels que no. Així, doncs, hi havia dues tietes solteres que vivien juntes i que es deien Agnieszka i Małgorzata; un cosí de la mare que es deia Piotr i que estava casat amb una dona que només fumava, i el germà petit de la mare, el tiet Jerzy, als quals preferíem no anar a visitar ni que ens vinguessin a visitar. I, d’altra banda, hi havia la tieta Sasha, que era russa i s’havia casat amb un dels germans de la mare; una amiga soltera de la mare que es deia Ewa, i el tiet Mateusz, a casa dels quals, si ens hagués estat permès, ens hi hauríem passat la vida.

Les imatges que em venen d’aquell sopar són sempre les mateixes. El tiet rient i rient. Tota aquella música en llengües estrangeres. La taula rodona amb plats de cogombres i d’embotits, i el sernik que la tieta Basia, la dona del tiet Mateusz, havia col·locat en un lloc privilegiat d’aquell bufet de fusta marró fosc. La mare, abans de sortir de casa, ens va demanar que mengéssim amb mesura i nosaltres vam moure el cap amunt i avall per afirmar que seria així. Tanmateix, no vam poder evitar agafar aquell sernik magnífic d’amagat i anar fins a la cuina per continuar tallant-ne trossets, mentre els grans a l’altra banda només parlaven de coses incomprensibles.

Si sabés fer bones descripcions podria explicar amb les paraules més adequades la cara que va fer la nostra mare quan ens va descobrir confinats allí dins. Però que no m’escolteu quan us parlo? i Si sabéssiu la vergonya que estic passant no tornaríeu a menjar mai més, són dues frases que va repetir diverses vegades. Diria que nosaltres no vam ser capaços de defensar-nos i ens vam agafar amb força a les potes d’aquelles cadires que, a vegades, feia la sensació que s’estiguessin a punt de trencar. El tiet Mateusz per tranquil·litzar-la va exclamar, Són nens: no t’hi enfadis, dona. I llavors va venir aquella frase, Em sembla que aquest parell estaran una bona temporada sense venir-te a veure.

Malgrat aquell incident, però, encara ens vam poder quedar una hora més. La mare ens va fer seure en un racó del menjador i no ens va perdre de vista. El pitjor de tot plegat va ser que no ens va deixar ni riure ni parlar. Nosaltres érem de naturalesa xerraire i mentre escoltàvem una d’aquelles històries del tiet Mateusz l’únic que desitjàvem era fer més i més preguntes. Va haver-hi un moment que ens vam sentir temptats d’intervenir, però aquella mirada de la mare que només podia significar Ni se us acudeixi ens ho va impedir.

A fora ja feia estona que nevava sense pausa. Ens vam posar els abrics de color blau marí, les bufandes gruixudes de llana, uns guants d’un color gris indefinible i vam acceptar els petons del tiet Mateusz. Abans de tancar la porta ens va demanar amb aquella alegria que desprenia cadascuna de les seves frases, Feu-me un truc per saber que heu arribat bé. Quan faltaven poques escales vam preguntar a la mare, que semblava més calmada, Podrem tornar la setmana vinent? i ella sense ni mirar-nos ens va respondre, Em sembla que heu sentit prou bé el que us he dit només fa una estona. Vam baixar les escales que ens quedaven en el més absolut dels silencis i quan ja érem al carrer cadascun es va agafar d’una mà de la mare. Hauria volgut exclamar que tenia fred, però vaig témer que a ella no li agradés aquell comentari tan obvi.

Quan vam arribar a la parada de tramvia i no hi vam veure ningú no sé si ens vam estranyar. Vam esperar-nos deu, vint, trenta minuts. Tot i que volíem no parlar va haver-hi un moment que un de nosaltres va preguntar, Vols dir que passarà? Vam esperar-nos cinc, deu, quinze minuts més i llavors la mare va afirmar amb resignació, Em sembla que haurem d’anar a peu fins a la parada del tramvia número 18. Hauríem volgut protestar, suggerir potser tornar a casa del tiet Mateusz, però no ens hi vam atrevir. Així, doncs, vam començar a trepitjar aquella neu tan blanca i vam plantejar-nos la possibilitat que abans d’arribar a la plaça on parava el tramvia número 18 els nostres peus haguessin començat a canviar de color.

Vam arribar a la parada del tramvia amb les mans ertes malgrat aquells guants, que la mare sempre assegurava que ens protegirien de tot, i amb la cara plena de petites volves de neu. Tampoc no hi havia ningú. Vam esperar-nos deu, vint, trenta minuts. Tot i que volíem no parlar va haver-hi un moment que un de nosaltres va preguntar, Vols dir que passarà? Vam esperar-nos cinc, deu, quinze minuts més i llavors la mare va afirmar amb resignació, Em sembla que ens tocarà anar caminant fins a casa. Vam mirar al nostre voltant: continuava sense haver-hi ningú. Crec que hauríem volgut dir en veu alta allò que sospitàvem, però el fred ja se’ns havia ficat als ossos i no ens deixava parlar. Vam agafar la mà de la mare una vegada més. Vam caminar i caminar pel carrer Puławska. Vam adonar-nos gairebé alhora que els fanals no brillaven amb la intensitat habitual. Ens va semblar veure algú, més d’un centenar de passes davant nostre, però potser només ens ho va semblar. Després vam sentir alhora un soroll desconegut i ensordidor, i allò no només ens ho va semblar. Ens vam agafar fort de la mà de la mare i vam mirar enlaire perquè aquell soroll venia de sota, però també venia de sobre els nostres caps.

Ens van passar pel costat dos, quatre, sis tancs que es van aturar a banda i banda de l’avinguda. Vam veure dos, quatre, sis camions militars i, tot seguit, vint, quaranta, cent soldats d’uniformes quasi verds baixant-ne. Vam veure com aquells soldats, que sorprenentment tenien tots la mateixa alçada, formaven fronteres infranquejables a banda i banda d’aquell carrer llarguíssim. Vam comptar un, tres, cinc helicòpters sobrevolant aquell tros de ciutat. Vam comprendre que érem testimonis d’un canvi que només ens espantava. No vam gosar ni mirar-nos la mare, però ens vam agafar encara més fort a la seva mà.

Vam caminar mirant aquella neu, que en aquells moments era força marronosa. Darrere nostre hi havia veus i el soroll encarcarat dels tancs. Un de nosaltres va fer la intenció de girar-se i la mare va dir, No miris enrere. Llavors ens vam adonar que a menys de cinquanta metres hi havia tres, sis, nou cotxes negres aparcats. També hi havia vuit, setze, trenta-dos homes amb abrics parlant entre ells. Quan ja érem una mica més a prop, vam poder veure com un home força alt donava el que semblaven ordres i els altres homes de dos en dos començaven a trucar a algunes portes.

Uns minuts després d’haver deixat enrere aquells cotxes negres vam ser testimonis de com s’obria la porta principal d’un dels edificis i en sortien dos d’aquells homes amb abric acompanyats d’un noi que no deixava de repetir-los, Deixeu-me anar. Vam seguir caminant mentre el Deixeu-me anar s’anava fent més i més llunyà. El carrer Puławska es va acabar. Vam sentir cert alleugeriment quan vam comprovar que al davant només teníem la neu blanca. Quan vam entrar a casa ens vam treure primer els guants, després la bufanda i finalment l’abric. La mare va encendre l’estufa i ens hi va fer apropar. Hauríem volgut dir tantes coses mentre l’escalfor tornava a cadascun dels nostres dits. Vam mirar-nos el rellotge de la cuina i, malgrat que era tardíssim, vam insistir a la mare perquè truqués al tiet Mateusz. Ella ens va respondre, Ja ho faré demà. Nosaltres vam continuar insistint-hi. Finalment va posar-se l’auricular a l’orella, però passats uns quants segons va desfer-se’n i ens va mirar del tot desorientada.

Dins de Dins el cor de Chopin.